L'idiota

Expo

Temps enrere, l’idiota no era ni un ximple, ni un boig i encara menys un artista. L idiota -una mica cínic i una mica escèptic- era qui es lliurava a la immanència de la vida. Si avui és urgent concebre una modalitat d’existència diferent d’aquella que ens captura, per què no fer-ho rehabilitant l’idiota? Martí Peran

A l’exposició s’hi reuneixen més d’un centenar d’idiotes. Mitjançant una col·lecció d’aparents “fitxes clíniques” l’arxiu mostra múltiples idiotes, reals o ficticis, procedents de la literatura, el cinema, les arts vives o la filosofia. El repertori és molt heterodox, incomplet i, fins i tot, una mica arbitrari atès que no té la funció de capturar un arquetip sinó que, altrament, vol obrir la seva figura en encarnacions nombroses i dissemblants. L’idiota és fugisser.

La vida tiene que empeorar. No se trata de infligirle un daño, sino de averiar los sistemas simbólicos que la oprimen. Urge habilitar herramientas para efectuar una crítica de la vida que nos permita imaginar otras modalidades de existencia, distintas de aquellas que se habían considerado adecuadas.

La proposta parteix d’un glitch que es defineix com una petita fallada, contratemps o problema tècnic; un inconvenient que impedeix que alguna cosa tingui èxit o funcioni tan bé com políticament deuria // Senyal electrònic fals o espuri causat per una breu sobretensió no desitjada d’energia elèctrica. Aquesta fallada, posseeix també característiques estètiques inesperades, serendipies.